Cor quiet - Josep Carner
1. Noucentisme i postsimbolisme
1.1 La poesia del període precedent: Joan Maragall i l'Escola Mallorquina
Joan Maragall pertany al corrent poètic modernista de l'espontanietat o regeneracionisme que mitjançant la poesia vil lluitar contra les normes. A través dels escrits vol canviar la societat, també expressa la seva opinió més sincera i a vegades, més crua i ofensora per tal de fer una crítica amb la finalitat de canviar la societat. En canvi els poetes de l'Escola Mallorquina pertanyen al corrent modernista de l'esteticisme. S'aïllen de la societat, prenen l'art com el seu refugi per evadir-se d'un món que no els agrada, que no volen acceptar i es tanquen en les seves coses.
1.2 L'estètica del Noucents a Europa
Arreu d’Europa durant el primer quart del segle XX es produeix un retorn als cànons classicistes. La nostàlgia per l’ordre i l’equilibri ideal de Grècia i Roma i del Renaixement italià s’oposa al Modernisme primer i a la confusió generada després per la I Guerra Mundial.
Aquest retorn als ideals clàssics s’observa a Anglaterra, Itàlia, França, entre altres.
1.3 Noucentisme i societat catalana
La Mancomunitat va dur a terme un ambiciós programa econòmic, cultural i
lingüístic.
1.4 Noucentisme: definició, període i programa
“Noucentisme” és una paraula inventada per Eugeni d’Ors, que la va popularitzar per mitjà de les gloses que publicava a “La Veu de Catalunya”.
Entenem per Noucentisme el fenomen ideològic que crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models i uns projectes de pautes de comportament social per fer possible la seva acció reformista.
Es considera el 1906 la data d’inici del
Noucentisme per diverses raons i el 1923 la data de finalització amb el cop d’estat
militar i la posterior dissolució de la Mancomunitat. Molts dels seus ideals van continuar vigents entre les noves generacions, fins i tot en
l’actualitat.
El Noucentisme va ser un moviment ideològic, no pas literari. Per això va
crear una ideologia sobre com havia de ser la literatura, que havia de tenir
una funció social.
La literatura només podia reflectir la realitat tal com es volia que
fos, no tal com és.
1.1 La poesia del període precedent: Joan Maragall i l'Escola Mallorquina
Joan Maragall pertany al corrent poètic modernista de l'espontanietat o regeneracionisme que mitjançant la poesia vil lluitar contra les normes. A través dels escrits vol canviar la societat, també expressa la seva opinió més sincera i a vegades, més crua i ofensora per tal de fer una crítica amb la finalitat de canviar la societat. En canvi els poetes de l'Escola Mallorquina pertanyen al corrent modernista de l'esteticisme. S'aïllen de la societat, prenen l'art com el seu refugi per evadir-se d'un món que no els agrada, que no volen acceptar i es tanquen en les seves coses.
1.2 L'estètica del Noucents a Europa
Arreu d’Europa durant el primer quart del segle XX es produeix un retorn als cànons classicistes. La nostàlgia per l’ordre i l’equilibri ideal de Grècia i Roma i del Renaixement italià s’oposa al Modernisme primer i a la confusió generada després per la I Guerra Mundial.
Aquest retorn als ideals clàssics s’observa a Anglaterra, Itàlia, França, entre altres.
1.3 Noucentisme i societat catalana
L’any 1914 es crea la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució política i
administrativa del país. A través de la Diputació i de la
Mancomunitat es van crear les institucions culturals que estableixen les bases
de la Catalunya moderna.
A partir de 1906 es produeix la confluència entre els dirigents de la Lliga
i una bona part dels intel·lectuals i artistes del país. Aquest fenomen de
col·laboració genera el Noucentisme. També podem destacar la creació de l’Institut d’Estudis
Catalans el 1907 com a màxima autoritat acadèmica en els camps lingüístic,
literari, històric, científic...
Pompeu Fabra
assoleix la definitiva normativització del català, que l’eleva a la categoria
de llengua moderna i de cultura. L’any 1913 apareixen Les Normes ortogràfiques, seguides de la Gramàtica catalana el 1918 i el Diccionari
General de la Llengua Catalana al 1932.
1.4 Noucentisme: definició, període i programa
“Noucentisme” és una paraula inventada per Eugeni d’Ors, que la va popularitzar per mitjà de les gloses que publicava a “La Veu de Catalunya”.
Entenem per Noucentisme el fenomen ideològic que crea una ideologia dels seus interessos i formula uns models i uns projectes de pautes de comportament social per fer possible la seva acció reformista.
El programa reformista de Prat de la Riba i els noucentistes es basava en tres punts: la creació d’una nova estructura docent des de
l’educació primària fins a l’alta investigació, la fixació d’una llengua moderna i
de cultura vàlida per a tots els àmbits i disposar de les infraestructures
culturals d’un país “normal”.
1.5 Ideologia i ideari del Noucentisme. Eugeni d'Ors
A partir del 1906 Eugeni d'Ors passa a ser l’ideòleg del nou moviment, així que els nous pressupòsits ideològics concorden amb
aspectes essencials del pensament burgès, aquests pressupòsits es concreten en un programa
teòric que té com a punts principals l’exaltació del present i la revisió del passat.
El programa noucentista gira entorn d’unes paraules
clau proposades per Eugeni d’Ors i repetides
contínuament per tal d’imposar-les
i així imposar el que significaven.
1.6 La literatura noucentista
La literatura noucentista és el camp on es va poder
aplicar millor l’arbitrarisme (voluntat transformadora de la realitat
controlada pel seu autor)
1.7 La poesia noucentista
Entre els anys 1906 i 1915 la poesia noucentista és plenament militant, amb una aplicació rigorosa de les consignes orsianes. A partir de 1915 es nota una evolució en molts poetes: la poesia adopta un to més personal, íntim i humil.
La poesia noucentista és altament estilitzada i fruit de l’artifici, i no només formal, tot és altament elaborat.
1.8 Els poetes noucentistes
El més gran poeta noucentista és Josep Carner. Destaquen també Guerau de Liost i Josep M. López-Picó. Guerau de Liost és el pseudònim que el propi Carner va donar al seu gran amic Jaume Bofill i Mates.
El poeta, prosista, editor i traductor Josep M. López-Picó edità molts reculls de poemes. La seva poesia, preciosista i arbitrària, es limità a un joc cortès més aviat superficial.
1.9 La poesia postsimbolista
El terme «postsimbolisme» es refereix a dues realitats culturals. La primera, un període literari europeu que abasta, aproximadament, de finals del segle XIX als anys trenta del segle XX. La segona, una poètica o concepció comuna de la poesia desenvolupada a l’Europa del segle XX. Aquest segon significat del terme, però, ha esdevingut molt confús en la bibliografia existent i avui resulta pràcticament impossible aclarir-ne els límits, la funció i el sentit.
De tota manera hem de tenir present que l’ús del terme postsimbolisme per englobar una concepció de la poesia comuna a diversos poetes contemporanis resulta útil a la historiografia literària perquè respon a una realitat cultural.
Diversos poetes europeus escriuen a partir d’una concepció comuna de la poesia, d’arrel simbolista però oposada al simbolisme en molts dels seus aspectes.
1.10 La poesia postsimbolista a Catalunya
El Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30.
Fou a partir de Carner, i especialment del Carner de 1914, que la concepció postsimbolista de la poesia passà a ser essencial en l'obra de poetes joves que el seguiren de molt a prop. Assumiren de Carner aquestes idees poètiques postsimbolistes i les desenvoluparen a la seva manera, provocant així que arribessin a la següent generació de poetes catalans.
2. Josep Carner
1.7 La poesia noucentista
Entre els anys 1906 i 1915 la poesia noucentista és plenament militant, amb una aplicació rigorosa de les consignes orsianes. A partir de 1915 es nota una evolució en molts poetes: la poesia adopta un to més personal, íntim i humil.
La poesia noucentista és altament estilitzada i fruit de l’artifici, i no només formal, tot és altament elaborat.
1.8 Els poetes noucentistes
El més gran poeta noucentista és Josep Carner. Destaquen també Guerau de Liost i Josep M. López-Picó. Guerau de Liost és el pseudònim que el propi Carner va donar al seu gran amic Jaume Bofill i Mates.
El poeta, prosista, editor i traductor Josep M. López-Picó edità molts reculls de poemes. La seva poesia, preciosista i arbitrària, es limità a un joc cortès més aviat superficial.
1.9 La poesia postsimbolista
El terme «postsimbolisme» es refereix a dues realitats culturals. La primera, un període literari europeu que abasta, aproximadament, de finals del segle XIX als anys trenta del segle XX. La segona, una poètica o concepció comuna de la poesia desenvolupada a l’Europa del segle XX. Aquest segon significat del terme, però, ha esdevingut molt confús en la bibliografia existent i avui resulta pràcticament impossible aclarir-ne els límits, la funció i el sentit.
De tota manera hem de tenir present que l’ús del terme postsimbolisme per englobar una concepció de la poesia comuna a diversos poetes contemporanis resulta útil a la historiografia literària perquè respon a una realitat cultural.
Diversos poetes europeus escriuen a partir d’una concepció comuna de la poesia, d’arrel simbolista però oposada al simbolisme en molts dels seus aspectes.
1.10 La poesia postsimbolista a Catalunya
El Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30.
Fou a partir de Carner, i especialment del Carner de 1914, que la concepció postsimbolista de la poesia passà a ser essencial en l'obra de poetes joves que el seguiren de molt a prop. Assumiren de Carner aquestes idees poètiques postsimbolistes i les desenvoluparen a la seva manera, provocant així que arribessin a la següent generació de poetes catalans.
2. Josep Carner
2.1 Biografia
Josep Carner i Puig-Oriol fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del noucentisme. A més de signar les obres amb el seu nom, va utilitzar nombrosos pseudònims especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor. Als dotze anys ja enviava, sempre sota pseudònim, va cursar els primers estudis al Col·legi de Sant Miquel, a l'escola es va adonar que, malgrat l'interès per les ciències, la seva passió eren les lletres.
Josep Carner i Puig-Oriol fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del noucentisme. A més de signar les obres amb el seu nom, va utilitzar nombrosos pseudònims especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor. Als dotze anys ja enviava, sempre sota pseudònim, va cursar els primers estudis al Col·legi de Sant Miquel, a l'escola es va adonar que, malgrat l'interès per les ciències, la seva passió eren les lletres.
El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme. Va començar simultàniament dues carreres universitàries. Dos anys després, amb només quinze anys, va guanyar el primer premi literari als Jocs Florals de Barcelona. No seria l'últim: fins al 1905, es va emportar tretze guardons més.
Durant la Guerra Civil espanyola va ser un dels pocs diplomàtics que es mantingué fidel a la República, el 1939 el seu allunyament de Catalunya esdevingué forçat i no hi va tornar a residir mai més.
Es casà amb la professora i crítica literària belga Émilie Noulet en segones núpcies i emprenguè el cami de l'exili a Mèxic, on entre el 1939 i 1945 va ser professor a la Universidad Nacional i al Colegio de México, després va tornar a Europa on es va instal·lar a Brussel·les i alli va ensenyar llengua i història de la literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel·les i al Col·legi d'Europa de Bruges.
L'abril del 1970, vell i malalt, Carner va fer una visita fugaç a Barcelona, després de trenta anys de no haver-hi posat els peus i de quasi cinquanta de no residir-hi de manera permanent. El 4 de juny de 1970, pocs dies després de la visita, va morir a Brussel·les.
2.2 La poesia de Carner
Es coneix a Josep Carner com el príncep dels poetes perquè amb la seva obra poètica va situar la poesia catalana a l'alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d'abandonament del català com a llengua de cultura l'havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors.
En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l'obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del XVIII, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d'humilitat franciscana i d'inconfessat escepticisme quant a la condició humana.
2.2.1 Evolució: períodes i llibres
El primer període de Carner és el període de formació, es tracta d'un període previ en què Carner fa els primers passos com a poeta, que va des dels 12 anys fins al 1904, encara sense una poètica definida.
Els primers anys del noucentisme (1904-1911) són anys de fixació d'una poètica militant: els poemes que es publiquen fan gala de les característiques del moviment noucentista. L'any 1906 publica el llibre Els fruits sabrosos, cada poema parla d'una fruita, i relaciona els trets d'aquella fruita amb una característica humana del personatge del poema.
En l'evolució del noucentisme (1912- 1920) l'autor mostra les “fites” del seu itinerari poètic i apareix l'intimisme. Pren importància el protagonisme del jo poètic (que a partir d'ara serà central en l'obra de Carner). Es tracta, però, d'un jo literari creat arbitràriament i integrat en un context on tot és artifici.
Del 1921 al 1939 Carner marxa de Catalunya el 1921 per exercir la carrera diplomàtica, que li havia de donar l'estabilitat econòmica que no va trobar com a escriptor a Catalunya. L'allunyament físic de Catalunya durarà ja fins a la mort, primer com a exili voluntari, exercint de cònsol en diferents ciutats del món, i després de la Guerra Civil com a exili forçós. En aquest període Carner connecta amb el postsimbolisme, però manté les seves particularitats.
Al 1925 publica El cor quiet amb el qual s'introdueix al postsimbolisme.
Del 1939 al 1957 Carner s'havia compromès com a diplomàtic amb el govern de la República. Per això el 1939 comença un exili forçós, primer a Mèxic i després a Bèlgica, on va exercir com a professor universitari. D'aquesta època cal destacar Nabí (1941) un llarg poema narratiu que parteix de la història bíblica del profeta Jonàs. Després de Nabí, Carner es dedica a la relectura i revisió de la pròpia obra, fins a la publicació del volum Poesia (1957).
Després de Nabí, Carner es dedica a la relectura i revisió de la pròpia obra, fins a la publicació del volum Poesia (1957)
2.2.2 EL gran llibre: Poesia (1957)
Aquest recull reflecteix la visió que el poeta tenia de la poesia: un producte dinàmic que s'anava gestant des d'un primer esborrany. Així doncs, la tasca del poeta és consagrada a una revisió profunda i constant de la seva obra que la deixa suspesa.
El llibre fou publicat, relligat en pell vermella amb el dibuix del perfil Josep Carner en traç daurat realitzat per Xavier Nogués, el desembre de 1957. Anava precedit per un pròleg de Marià Manent. La idea del poeta era que constituís el primer volum de la seva obra completa. Consta de 896 poemes, dels quals 103 eren inèdits, 763 reelaborats i només 30 no presenten variants respecte anteriors publicacions.
2.3 Teoria literària i poètica
Pel que fa a la seva aportació a la llengua, Carner va tenir sempre una clara consciència de la bellesa que porta implícita l’idioma. Hi va incorporar neologismes, va recuperar arcaismes i va utilitzar molts mots populars i dialectals.
Carner va escriure articles sobre teoria poètica on explicà la gènesi de la seva poesia, la Teoria de l’ham poètic, que es basa en el poder d’una sola paraula o d’un vers per començar a escriure un poema.
3. El cor quiet
3.1 Lectura i anàlisi dels poemes
El llibre es divideix en en cinc apartats els quals són: Les nits, Els arbres, Estampes, Les adreces i L'assenyament, cada apartat té un significat per Carner, i cada poema de cada apartat està relacionat amb aquest significat, per exemple Les nits es perquè Carner patia insomni, Els arbres perquè Carner tenia un sentiment molt fort cap als tipus de arbres i cada poema et parla d'un.
Els temes principals que tracten els poemes que pertanyen a la secció de les nits són el següents: La nit com a espai de misteri i d'inquietud. També és l'espai de l'interrogació metafísica i religiosa. La presència de la mort. La follia i el camí cap a la salvació.
En el segon apartat, Els arbres, els recursos que utilitza es construeix a partir de la personificació dels arbres, en aquest cas, pins. A cada pi li correspon un perfil determinat de persona.En el tercer apartat, Estampes, hi predominen el món de la natura i el món rural. Fàcilment podem adonar-nos que l'ordenació dels poemes tendeix a seguir el cicle de les estacions en aquest ordre: estiu, tardor, hivern i primavera.
També hi trobem els diversos moments del dia: matí, capvespre, nit... I els elements que ens acompanyen quan passa el temps: el sol i la lluna.
En les adreces el títol està relacionat amb les persones a les que el poeta s'adreça en els seus poemes.Sembla que el fet que tracti de persones més properes al poeta fa que siguin poemes més sincers i personals.
Els poemes de la darrera secció parlen del cor quiet al final d'un recorregut iniciat pel cor inquiet de la secció sobre la nit.
3.3 La veu poètica
En alguns poemes Carner utilitza el narrador amb primera persona, pero en d'altres en tercera
3.4 Estructura i temes
El llibre es divideix en en cinc apartats els quals són: Les nits, Els arbres, Estampes, Les adreces i L'assenyament.
3.5 Forma: mètrica i llengua
En tots els poemes trobem rima consonant, assonant, masculina, femenina i en alguns també podem trobar rima lliure.
3.6 Recursos expressius
3.6 Recursos expressius
En els poemes trobem els següents recursos expressius: metàfores, anàfores, símils, preguntes retòriques i personificacions.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada